Jacomart, da Vinci i l'horitzó d'expectatives.

Pot ser que hui no ens sone de res, però va haver-hi un dia en què Jacomart era el pintor més valorat del rei Alfons V d'Aragó, anomenat el Magnànim, que es referia a ell com “el nostre lleial mestre Jacomart”. El seu nom real era Jaume Baçó Escrivà, va nàixer a València cap a 1410 i va viure una de les més fascinants èpoques de la història de la península ibèrica –per aquell llavors no es podia parlar encara pròpiament d'Espanya, sinó de regnes hispànics— encara que no prou com per a viure el descobriment d'Amèrica per part de Colón, ja que Jacomart va morir en 1461. Parlaré una mica del malmés Jacomart, perquè un dia va ser gran i hui està oblidat.

Jacomart és un fidel representant d'aquest gòtic tardà que vol ser renaixentista però que no pot arribar a tal perquè no és florentí. Les necessitats dels reis hispànics d'aquella època no podien caminar-se amb floritures: la lluita contra l'infidel requeria motius sagrats, espirituals i clàssics. Jacomart tal vegada no va poder (o no va voler, o no va saber) dotar a la seua obra d'aqueixa gràcia i originalitat dels seus coetanis italians. L'originalitat no era un do valorat en l'edat mitjana, ni tampoc en aqueix tardomedievo ibèric que ja avançava el futur retard cultural endèmic de la península ibèrica enfront de l'obertura florentina, veneciana o flamenca.

 

Observem la seua versió de l'últim sopar –atribuït erròniament a Joan Rexach, el seu deixeble, que es va limitar a acabar-la– i comparem-la amb la de l'irrepetible Leonardo da Vinci. Observem perquè Jacomart està hui oblidat i Leonardo da Vinci és recordat.   

Arribada l'hora, Jesús es va asseure a la taula amb els apòstols i els va dir «Jo tenia gran desig de menjar aquesta pasqua amb vosaltres abans de patir. Perquè us dic que ja no la tornaré a menjar fins que siga la nova i perfecta Pasqua en el Regne de Déu, perquè un de vosaltres em trairà» Joan 13.21

 

El primer que cal dir és que la versió de Da Vinci és posterior a la de Jacomart. Quan el florentí va acabar la seua gran obra el valencià ja havia mort, per la qual cosa no és desficaciat pensar que Leonardo va poder veure l'obra de Jacomart abans d'escometre la seua tasca. Si així va ser, ho va fer el més diferent possible, com una manera més d'allunyar-se del hieratisme gòtic català imperant en aquella època, tan fosc, i donar llum amb un quadre que desborda moviment. És subtil, però no és gratuït que en el quadre de Da Vinci la llum entre pels amplis finestrals del món. La llum il·lumina l'estada perquè és la llum de la raó, la llum d'una nova era, en tant que en el sopar de Jacomart els personatges estan en una habitació tancada i sumptuosa, habitants d'un món antic que dona l'esquena a la llum. L'immobilisme d'un contrasta vivament amb el moviment de l'altre. Tot en un sembla tindre la seua rèplica en l'altre.

En la versió de Jacomart cada apòstol té el seu nom damunt del cap, si l'observem bé; podrem així posar rostre a cada nom, podrem d'aquesta manera endevinar qui és qui, perquè pel seu semblant tots semblen tindre el mateix ànim. Tots? No, si ens fixem una mica més veurem que el segon apòstol, començant per la part inferior i a l'esquerra, no té aqueix halo per on el pintor escriu el seu nom. I això? Doncs perquè és Judes, i a la seua mà dreta amaga la bossa de diners que li han donat per vendre la vida del seu mestre. Aqueixa bossa té el nom de Judes, és ací on Jacomart escriu el nom del traïdor, no en una aurèola mística, sinó en la tela que amaga el vil metall, la ruïna dels avars. Així va ser com Jacomart va voler dibuixar aquest sopar, al gust de l'època i de manera que aquells que la veren entengueren ràpidament qui era cadascun i la raó de la traïció de Judes.

Leonardo és molt més subtil. En la seua pintura podem veure el rostre de tots els apòstols, ja que ha optat per una menys probable taula rectangular on els personatges se'ns presenten com en una obra de teatre. De fet, els personatges semblen actors de teatre, tots són diferents i tenen faccions i actituds diferents. Cap precisa d'una aurèola mística amb el seu nom. Judes també apareix amb una bossa a la mà (és el cinqué apòstol, de pèl i barba negra), però el personatge més inquietant és aqueix apòstol que, darrere de Judes, agarra un ganivet. Amb Jacomart també apareixen ganivets damunt de la taula, però cap apòstol té algun a la mà. També és inquietant aqueixa tela que porta l'efeminat apòstol entre Judes i Jesucrist. És el rostre d'un animal? El corder de déu? És aqueix apòstol en realitat ella? Ella seria María Magdalena? És potser un vetlat homenatge a la dona que apareix reclinada sobre la taula en la pintura de Jacomart?

En fi, més enllà d'interpretacions posteriors, cal situar-se en l'època i la mentalitat de la persones per a les quals anaven dirigides aquestes obres. Es tracta de tindre en compte el que Jauss flama com l'horitzó d'expectatives. Tenim una sèrie d'expectatives i esperem que l'obra les complisca, però que no ens trenque els esquemes. Leonardo va trencar aqueix horitzó d'expectatives amb la seua versió de l'últim sopar i per això va trencar els esquemes de l'època, és a dir, les persones de l'època van aprendre a veure alguna cosa que ja sabien d'una manera diferent. Però sense un Jacomart no hi haguera hagut un Leonardo, al meu entendre, perquè aquests salts de mentalitat no són automàtics; aquests dos artistes són baules dins de la història de l'art, i encara que tot el mèrit de l'originalitat i el misteri recaiga en el florentí, és just reconéixer-li al valencià Jacomart el seu geni en el transcurs d'aquesta història.

Font i autor de l'article:  Xavier Carrascosa Rivera en https://medium.com/xaviercarrascosa/jacomart-da-vinci-y-el-horizonte-de-expectativas-16297b300177