Jacomart, da Vinci i l'horitzó d'expectatives.
Pot ser que hui no ens sone de res, però va haver-hi un dia en què Jacomart era el pintor més valorat del rei Alfons V d'Aragó, anomenat el Magnànim, que es referia a ell com “el nostre lleial mestre Jacomart”. El seu nom real era Jaume Baçó Escrivà, va nàixer a València cap a 1410 i va viure una de les més fascinants èpoques de la història de la península ibèrica –per aquell llavors no es podia parlar encara pròpiament d'Espanya, sinó de regnes hispànics— encara que no prou com per a viure el descobriment d'Amèrica per part de Colón, ja que Jacomart va morir en 1461. Parlaré una mica del malmés Jacomart, perquè un dia va ser gran i hui està oblidat. Jacomart és un fidel representant d'aquest gòtic tardà que vol ser renaixentista però que no pot arribar a tal perquè no és florentí. Les necessitats dels reis hispànics d'aquella època no podien caminar-se amb floritures: la lluita contra l'infidel requeria motius sagrats, espirituals i clàssics. Jacomart tal vega...